La vida a Bruguera amb la dictadura de Franco com a teló de fons i el fet que els seus dibuixants estrella se n'anessin per fundar Tío Vivo, una nova revista que els permetés aconseguir més recursos, mantenir el control creatiu dels seus personatges... -obtenir més llibertat, en definitiva- com a metáfora del régim franquista, és el marc i l'esséncia de L'hivern del dibuixant, la nova obra de Paco Roca, Premi Nacional del Cómic 2008 amb Arrugas. I és que en l'Espanya del 1957, ser historietista era un ofici. Els dibuixants no eren artistes, eren obrers de la vinyeta. Cobraven a tant la página -o la vinyeta-, treballaven a preu fet, seguint uns patrons establerts i inamovibles. Renunciaven als originals i als drets d'autor en canvi dels diners cobrats. Peró en aquell 1957 es va produir un fet que va trencar la monotonia i va sembrar l'esperanÇa. Cinc extraordinaris historietistes, famosos pels seus personatges, van gosar rebel·lar-se. Després d'un any i mig de treball gráfic i de documentació, Paco Roca ha aconseguit reflectir amb gran fidelitat l'ambient de l'época i recrear-ne els protagonistes amb un gran realisme. "No és casualitat -exposa en el próleg Antoni Guiral, prestigiós estudiós del mitjá- que Carlos Conti, Guillermo Cifré, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya fossin els elegits, o els autoelegits. Eren autors de personatges populars amb prestigi, com Carioco, Tribulete, Carpanta, l'inspector Dan o don Pío. Alguns havien estat educats en la República, tots havien patit en directe la Guerra Civil;hi havia qui fins i tot havia lluitat en el bándol perdedor. S'havien format en un entorn que responia a l'esperanÇa". Guiral destaca especialment el treball de L'hivern del dibuixant en tant que és una de les "poquíssimes aproximacions a aquesta história, a la dels historietistes i les seves vivéncies. Paco Roca l'ha fet amb afecte i respecte, peró també amb realisme i coheréncia amb el que explica. No tot és bonic, peró la veritat a vegades és doloro
